Una dona porta la batuta en la Ciutat de la Música

Beatriz Fernández, directora de l’orquestra de La Unió de Llíria

De xicoteta jugava a dirigir una orquestra amb  uns escuradents xinesos que va canviar després per una vareta de fusta eixida de les mans del seu pare. Beatriz Fernández Aucejo (Paiporta, 1984) és avui la primera dona a portar la batuta de l’orquestra de La Unió de Llíria en els més de cent anys de vida de la històrica societat musical de Camp de Túria. La conquesta de la Ciutat de la Música és un pas més en el seu camí cap a la meta de convertir-se en directora titular d’una orquestra professional. Un lloc reservat encara en 2017 a una única dona a Espanya.

Que una dona, en aquest cas Beatriz Fernández Aucejo, de 33 anys, porte la batuta de l’orquestra de La Unió Musical de Llíria es converteix en notícia. I és que si es té en compte que, com ella mateixa subratlla, en el nostre país a dia d’avui solament hi ha una dona que figure com a directora titular d’una orquestra professional, qualsevol xicotet pas en el panorama musical espanyol representa un gran salt en el terreny de la igualtat.

I en aqueixa baralla està Beatriz Fernández des que amb deu anys assajava amb els escuradents xinesos, que després va substituir per una batuta de fusta que li va fer el seu pare, per a dirigir una orquestra professional.  “Per a mi seria el més, el somni a aconseguir”, sentència en la conversa que mantenim en el Palau de la Música un mes després del seu primer concert en el teatre de La Unió.

En els últims mesos el seu nom porta aparellat el títol de ‘primera dona’ a dirigir el pasdoble El Faller, del mestre Serrano, durant l’Entrada de Bandes de Música de València com a bestreta a la Crida de les Falles 2017; l’Orquestra Simfònica de Dones de Mèxic; la Banda de la Lira Castellonera de Vilanova de Castelló, l’orquestra de l’Ateneu Musical del Port i la jove Banda Simfònica de la Federació de Societats Musicals de la Comunitat Valenciana. A més de ser la primera directora convidada de la Jove Orquestra de la Generalitat, després de l’etapa de Manuel Galduf.

És evident que està vivint un bon moment professional, encara que reconeix que en ocasions li envaeix la incertesa. “Aquest és un camí amb pujades i baixades. Hi ha moments d’incertesa, no saps fins a on va a anar açò. Som tants per a tan pocs llocs i és tan difícil, que et ve el baixó però tornes a remuntar. Ara cal aprofitar tot el que està ocorrent, independentment del titular de cada concert”.

Tot açò ho situa en el context de els nous aires socials i polítics. “Hi ha algunes coses que la història ho marca i si et toca i eres la primera, és una dada històrica i s’ha de conèixer pel públic”, però adverteix que “no cal quedar-se en la dada. És igual que siga la primera o l’última. El que vull que quede plasmat és la qualitat professional del concert o de l’esdeveniment”.

No se sent com una pionera, malgrat les portes que va obrint, però entén que des de fora es puga veure així.  “Si sóc pionera no sóc conscient. Vull pensar que tot açò és positiu perquè al final en el moment de dirigir se m’oblida el titular i tracte que prevalga el treball que he fet per a poder estar ací. El que vull és que es valore més enllà de ser una dona o de ser home”.

No li disgusta la idea que puga convertir-se en un referent per a joves estudiants dels conservatoris valencians que en el seu moment es plantegen decantar-se per la direcció. Un referent femení que ella, llicenciada en clarinet pel Conservatori de València, en direcció d’orquestra de vent per la London Royal School of Music i en direcció d’orquestra pel Conservatori de Múrcia, no va tenir. “No tenia cap referent femení en la direcció. Eren tot homes. A elles les he descobert a posteriori. Era un problema de la visibilitat. Fora hi havia directores d’orquestra que ara amb les xarxes socials i internet estan donant que parlar, sobretot les europees i asiàtiques. Encara que el que més hi ha són homes”.

“Per la tradició musical, social, el tema de la dona ha estat més vinculat al tema domèstic que al professional. Gràcies a Déu açò va avançant i l’evolució fa que avui en dia la independència personal i professional de la dona fa que estiguem fent un altre tipus de actvitats. El meu exemple pot ser un punt de partida per a altres xiques joves que estan començant a estudiar i no tenen clar a que dedicar-se. M’alegraria que fóra així i que s’animaren a iniciar un camí nou que mai saps on va a acabar”.

Del seu recent aterratge al Camp de Túria, valora que “Llíria marca la diferència quant a la cultura musical. M’he trobat des del primer dia com a casa. Es treballa molt per l’àmbit social musical. Formar part d’una família tan gran t’obri la vista perquè es viu tot molt intensament, la població és més gran. Aprenc molt de la gestió. Em sent afortunada per estar allí. En l’orquestra simfònica hi ha professionals, hi ha joves i estudiants. És una orquestra jove, amb ganes de treballar i l’esperit de superar-se en cada assaig”.

El primer concert, el de la seua presentació oficial el passat 25 de febrer, “va ser molt emotiu. És un orgull, però també és una responsabilitat perquè és una gran societat. Cal adaptar-nos i espere estar molt temps amb ells treballant”.

A l’hora d’enfrontar-se al públic no té cap ritual ni preparació prèvia. Afronta cada concert “com si fóra un assaig més” i amb la intenció de gaudir amb el que li apassiona i al que aspira a dedicar-se professionalment. De moment ho està aconseguint perquè pot viure de la música. “Es pot, però també tenim moltes despeses”.

Reconeix que no ha viscut situacions que li hagen fet plantejar-se diferències amb els homes. “No sé si les ha pogut haver-hi, però per descomptat no que jo haja viscut directament. Tots els llocs on he treballat he rebut respecte”.

El seu recent nomenament com a sotsdirectora de la Banda Municipal de Barcelona és una “espenta” més per a arribar fins a aqueixa meta professional que es va fixar des que en el Conservatori de Torrent, on estaven com a professors Javier Torres i Vicente Galbis, en l’assignatura d’anàlisi musical  va caure en les seues mans la partitura de la primera simfonia de Beethoven.

Des de llavors, la jove directora ha anat sumant experiències “positives”. “Crec que la gent confia en mi i sempre estic agraïda als quals em donen una oportunitat. Vas adquirint experiència i aprens de tot, dels errors i dels encerts.Tota pedra fa paret”.