Diu adeu pujant al Bàsquet Llíria a la LEB Plata
Vicent Faubel a punt de complir 41 anys s’ha convertit en el protagonista involuntari de l’ascens del Bàsquet Llíria a la LEB Plata en coincidir amb el seu adeu a les pistes després de 21 temporades vestint la samarreta del “club de la meua vida”. L’etern capità del Llíria va començar als cinc anys a jugar al bàsquet en Pla de l’Arc, que “m’ho ha donat tot”. Una de les imatges més emotives de la fase d’ascens ha sigut la teua besant el parquet de Pla de l’Arc.
Com vas viure eixe moment?
Estava en un núvol. Em van passar pel cap molts moments bons que m’ha donat l’esport i em vaig recordar sobretot de molta gent, amics, familiars, entrenadors, persones que ja no són ací. Eixe moment va ser una ràfega de records.
També va haver-hi llàgrimes quan et vas abraçar amb els teus companys, eren de tristesa per la retirada o d’alegria pel triomf?
El meu fill quan vaig arribar a casa em va preguntar: papà per què ploraves? Li vaig dir que per alegria. En eixe moment era tot alegria. Va ser la retirada somiada perquè al final es va aconseguir l’objectiu que estàvem esperant tants anys. Les llàgrimes eren d’alegria perquè he ajudat l’equip del meu poble a arribar a una categoria que a nivell esportiu és el mínim que es mereix.
Havies comunicat abans de la fase d’ascens la teua retirada en el club?
Realment era un secret a veus. Les obligacions familiars estan pesant molt i al febrer vaig tindre una lesió molt greu quan em vaig trencar el bessó quatre centímetres, un trencament bestial. Vaig estar amb crosses quasi mes i mig i pensava que no anava a poder arribar a jugar cap minut. A base de treball i d’ajuda dels companys, entrenadors, presidenta, junta directiva i familiars, entre tots em van ajudar a seguir avant. Em vaig proposar que no volia retirar-me en la llitera, sinó jugant un partit. La gent més pròxima sabia que anava a arribar el meu moment, però no l’havia anunciat públicament. Era un secret a veus entre la presidenta, el director esportiu i familiars que ho sabien.
I els companys?
S’ho podien imaginar. Portava tants anys dient que fins ací he arribat que no s’ho creien. No estava anunciat com a tal, però la gent més pròxima sabia que possiblement era el punt final i més després de com es va donar tot.
Has sigut l’etern capità, un jugador de la ‘casa’ que només va abandonar durant tres temporades a Castelló i Gandia. La teua retirada ha estat motivada per l’edat, per la teua segona paternitat, per motius professionals?
És un poc tot. La LEB plata és una categoria ja molt exigent, els desplaçaments seran més llargs, el nivell d’exigència físic serà major. Tinc la meua vida professional amb la meua empresa i no puc dedicar-li hui dia el temps que necessitaria la competició i l’edat no perdona.
Amb què et quedes d’aquestes 21 temporades al Llíria?
Em quede amb el sabor de boca d’haver acabat el treball, haver tancat un cicle en gran. Però sobretot em quede amb què em vaig tranquil que el básquet a Llíria està més que viu. Sobretot veig que la gent que ve per darrere, els xavals, tenen un futur per davant molt bo. Veig que flama del bàsquet al poble mai s’ha apagat i em vaig veient que està molt viu.
Què significa el bàsquet i el básquet Llíria per a tu?
El bàsquet per a mi és la vida. Porte des dels 5 anys jugant no entendria la meua vida sense bàsquet. I el Llíria és el club del meu poble, on vinc a jugar i en la graderia estan familiars, amics, i és que és el club de la meua vida. Jo soc del Llíria.
Seguiràs vinculat al bàsquet com a entrenador, tècnic o solo aficionat?
Com a aficionat segur que sí. D’alguna forma si que m’agradaria seguir vinculat, ajudant en el que siga, en el despatx, en la faceta tècnica, esportiva. M’agrada molt estar amb els xavals joves, com a entrenador. A disposició completa del club, al que necessite.
Veus al club tornant de nou a l’elit a mitjà termini?
És molt difícil de dir perquè hui dia les categories superiors són molt exigents a nivell econòmic i a nivell esportiu també. Ací a Llíria sempre s’ha estat treballant molt bé i veig que la flama ací al poble està molt viva. Veig a la gent amb la mateixa il·lusió que quan jo vaig començar amb cinc anys. Recorde els ascensos a l’ACB del Llíria i veig que el que ha passat en aquesta fase final serà molt positiu per a la pedrera perquè anirem a més. Tenia 9 o 10 anys i recorde on estava assegut, ho vaig viure en primera persona.
Des de la teua experiència, què creus que necessita el club perquè això ocórrega? Patrocinadors, que es fitxen jugadors?
S’ha de donar que hi haja bons jugadors, has de tindre el suport econòmic de patrocinadors i el factor treball, cal treballar diàriament. No pots baixar la guàrdia a aquests nivells. El factor sort també compta. Quan estàvem en la LEB 2, l’equivalent a l’actual LEB Plata, va haver-hi un any que estàvem barallant en fase d’ascens i per un tema econòmic ens van baixar de categoria. Va ser una espineta, no em vaig poder anar sense deixar el Llíria on en eixe moment per temes econòmics no ens van deixar. Tornar a aquesta categoria que és la mínima que Llíria es mereix per a mi.
Els inculcaràs als teus fills el básquet?
No pretenc obligar-los al fet que facen res. Però si que facen esport perquè tot el que aporta són coses bones. Amb quatre anys, el major, ha gaudit l’ascens.
Que nota la posaries a l’afició? Ha sigut molt important?
Ha sigut un factor clau i súperdecisiu per a aconseguir l’objectiu. La nota, un deu que és el màxim. Han estat de 10. En la pista eren cinc jugadors, però estàvem jugant sis. És un tòpic, però és que els rivals no li l’han vista més grosses mai, veure’t un pavelló amb tres mil i escaig persones estrenyent, imposa. El factor afició ha sigut decisiu.
Té Llíria afició d’ACB?
Sens dubte. Llíria es mereix com a mínim aquesta categoria, la que jugarem. Després tot serà molt difícil, però mínim Llíria es mereix per afició, tradició, massa social i jugadors la LEB Plata.
Amb què es queda del seu comiat?
Em sent un afortunat de poder haver viscut el que he viscut, de poder haver coincidit i de poder participar a aquesta família, al Llíria. Amb tota la gent que he coincidit, que al final l’esport el que et dona són amics, vaig començar a eixir amb la meua dona per coincidir en els entrenaments. El pavelló Pla de l’Arc m’ho ha donat tot., amics, família.
Has rebut missatges de companys?
He rebut missatges de companys que jugaven contra mi en categories cadets, júniros, que de sobte No sé com han aconseguit el meu mòbil i t’escriuen per a donar-te les gràcies, l’enhorabona per la trajectòria. Però si jo no soc ningú, soc una persona normal i corrent però per coses com aquestes et fan sentir un afortunat. Anar per el poble és l’hòstia perquè vas caminant passen cotxes i no saps ni qui és et xiulen et donen l’enhorabona. Et fan sentir molt bé, l’afició que hi ha ací és brutal. I em diuen un any més. Millor final no he pogut tindre.
Has tingut oportunitat de marxar-te fora moltes vegades?
Quan estava al meu millor nivell, tots els estius és normal, et marejaven, però jo sempre l’he tingut clar, vaig començar a estudiar, i Llíria apart que és el club del meu amor, em permetia estudiar en la Universitat, estar amb la meua família, amics, la meua dona. Això va pesant. L’estiu clau va ser de baixar a nacional en el meu millor moment i em cridaven de tots costats i renuncie a tot i pujarem una altra vegada a EBA. Eixe estiu vaig tindre moltes coses per a anar-me però jo vaig decidir quedar-me en el club i ajudar-lo perquè era realment quan més el necessitava.
No et penedeixes?
No. Si haguera de fer una altra vegada el recorregut, el faria exactament de la mateixa forma i ho faria tot exactament igual. No em penedisc de res, de totes les decisions que he pres. Al final el destí de les coses, sempre hi ha un per què. I si tot ha sigut per a arribar fins ací, que et puga acomiadar un pavelló de 3.000 i escaig persones i deixar a l’equip en la LEB Plata.
T’has convertit el protagonista de l’ascens, al teu pesar.
No era la meua intenció per a res, soc una persona súpervergonyós, en la pista no, però fora intente sempre passar desapercebut, però hi ha vegades que no pots. Al final les coses han vingut així i han sigut tot reaccions naturals. Com besar el parquet. Tu saps la d’alegries i les vegades que he rigut i plorat. La quantitat de coses que hem passat en el parquet, no sols alegries, em van vindre un munt de records quan m’acatxe em vaig recordar molt, sobretot, del meu avi que amb cinc anys em portava al pavelló i era dels que venia tots els dies a l’entrenament, no es perdia cap partit.
