SOS caní

El refugi de San Antonio de Benagéber acull 270 gossos a la recerca d’adopció

Manolo’, ‘Tarzán’, ‘Fer’, ‘Joe’, ‘Buddy’, són alguns dels noms d’una llarga llista de 270 gossos que viuen en el refugi de Sant Antonio de Benagéber gestionat per la Societat Valenciana Protectora d’Animals i Plantes (SVPAP).

Alguns d’ells van aterrar literalment en les instal·lacions després de ser llançats per dalt de la porta de ferro amb barrots acabats en punta que separa el recinte de l’exterior. Uns altres van ser dipositats en caixes o lligats a un fanal. “Per desgràcia la gent és així”, lamenta Marián Martínez, una de les dues veterinàries que treballen en el refugi.

Un bon dia els seus amos van decidir que després de comprar-los no volien seguir convivint amb ells perquè els havien trencat un moble o lladraven quan es marxaven, s’havien fet majors o estaven malalts, condemnant-los a viure en espais molt reduïts amb altres gossos mentre se’ls cerca una nova casa a través d’una adopció, però “molts d’ells per desgràcia es moren ací de vells sense conéixer una casa. És molt trist”, explica Marián  amb la qual recorrem les instal·lacions.

Adverteix als que abandonen la seua mascota que la solució no és acudir a un refugi. “Venir a un refugi és matar-los en vida perquè estan acostumats a tenir el seu pinso, a viure amb una família. Un refugi hauria de ser una zona de pas, mentre que se’ls cerca una casa i se’n van”.

Aquest és el cas dels últims inquilins a arribar, una ventrada de nou cadells, dels quals quatre ja han sigut adoptats en un període de 15 dies, mentre la resta segueixen junts esperant.

Mentre coneixem per boca de Marián, que porta tres anys en el refugi, a cadascun dels gossos, dues treballadores s’encarreguen de tallar el pèl a ‘Tino’ que va entrar amb vuit mesos i complits els sis anys viatjarà a Anglaterra, on una les protectores amb les quals col·laboren a Regne Unit i Alemanya li ha trobat una família que vol adoptar-ho.

Altres treballadors duen a terme la neteja del recinte. “Les gàbies i les casetes es netegen tots els dies ploga, trone, o faça calor. Ells no entenen de festius, viuen ací i una manera que estiguen en bones condicions és la neteja. És allò més bàsic”.

Les veterinàries s’encarreguen de diagnosticar-los i de medicar-los en el cas que estiguen malalts i “als més greus els enviem a un hospital que col·labora amb nosaltres”. Ací no se sacrifiquen pel fet que estiguen malalts, siguen majors o agressius. “Hi ha gossos que per estrés o per por no ens deixen pràcticament tocar-los i mai se n’aniran a una casa. Però ací el sacrifici és zero. Solament es practica l’eutanàsia a malalts terminals”.

La protectora no té servei de recollida i acull animals que arriben al refugi molt malalts, gestants i altres animals molt majors. Als que estan sans “si no els toca ací per zona els derivem a altres protectores” perquè “tenim molts animals -als 270 gossos se sumen 250 gats- i un deute econòmic alt”.

L’ombra de l’embargament o del tancament sempre planeja sobre el refugi per una situació econòmica alarmant. “Diverses empreses ens han frenat factures perquè no podem pagar. Som una organització privada sense ànim de lucre, no depenem de cap ajuntament, les ajudes són poques i ens sustentem amb les quotes dels socis i les donacions de particulars”.

Una altra forma d’ajudar és “tirar una mà en el manteniment de les instal·lacions, portar casetes, mantes, vindre a passejar-los els dimecres, dissabtes i diumenges perquè tots els gossos d’ací tenen moltíssim estrés”.

Aquells que es decidisquen a adoptar un d’aquests gossos adults hauran d’abonar 90 euros en els quals entra el pagament del xip, el passaport de l’animal, les vacunes i ixen castrats. Els gats adults són 60 euros i també ixen amb totes les vacunes, el xip i passaport. “Si són cadells fem un preu especial amb totes les vacunes, el xip i l’esterilització ja que una forma d’assegurar-se que els castren és que ho deixen abonat, perquè estem en contra de la cria descontrolada, perquè mira com estem”, assenyala al seu voltant.